La independència no s'assoleix amb aventures.
La independència de Catalunya està més a prop que mai. Hi ha més independentistes que mai. Això ha comportat també una major varietat d'idees per arribar a la independència. Això es va evidenciar primer amb la marxa de Joan Carretero d'Esquerra i la fundació de Reagrupament, i recentment l'aventura política de Joan Laporta, ex president del FC Barcelona, que després d'omplir-se la boca demanant unitat del vot independentista (Esquerra, Reagrupament, i la part independentista de CDC), se li va ocòrrer crear la seva pròpia formació: Democràcia Catalana, en un clara demostració del seu afany de protagonisme, que no feia altra cosa que dividir encara més els independentistes.
Aquesta varietat de partits independentistes és el reflex del dilema entre la independència imposada per la via ràpida, amb una declaració unilateral del Parlament de Catalunya; o un projecte que requereix de paciència i d'anar construïnt l'estructura de l'Estat Català poc a poc, sovint pot semblar que de forma massa lenta, però és el que hi ha. Un projecte que ha d'acabar amb la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.
Pels qui anelhen la independència el primer projecte (el de Reagrupament i Democràcia Catalana) pot semblar el més atractiu, és evident. Però pels qui anhelem la independència i a més tenim sentit comú, el segon projecte(el d'Esquerra Republicana de Catalunya), és el més coherent.
El primer projecte, en cas de ser possible i que fós una realitat, portaria a una clara confrontació social entre els partidaris de la independència i els que no ho són, malgrat que la proclamació de la independència es fés al Parlament, es faria d'una forma menys democràtica que assolint la independència mitjançant un referèndum d'autodeterminació. Això pot semblar un menyspreu al Parlament, però no. Només es tracta que el Parlament declarés la independència, després que el poble hagi dit que SI majoritariament en un referèndum. Realment la diferència està en un sol pas. És qüestió d'anar més o menys ràpid, de jugar sobre segur o provar una aventura que pot sortir bé o pot sortir malament.
Catalunya ha d'assolir la independència mitjançant un referèndum, i per això cal una majoria al Parlament de Catalunya i un govern amb l'únic objectiu d'assolir la independència, un govern capaç de crear l'estructura del futur Estat Català, o el que és el mateix, fer la feina que Esquerra Republicana ha estat fent aquests anys de tripartit, amb més o menys encert, però ho hem fet practicament sols. Imagineu si ho fem plegats...
Amb l'estructura creada amb aquest govern independentista, la independència a més de ser possible, seria viable. En canvi la independència per la via ràpida, pot ser possible però no viable a curt i mitjà termini.
L'invent de la Solidaritat Catalana, impulsat per Joan Laporta (després d'haver presentat el seu propi partit polític i dividir encara més l'espai electoral), juntament amb l'Uriel Bertrán i l'Alfons Lopez Tena, és un intent d'unir a les forçes polítiques independentistes catalanes amb l'objectiu de declarar unilateralment la independència de Catalunya.
Ara bé, la idea que no és del tot dolenta em genera molts dubtes, igual que el projecte de Joan Carretero. I es que si analitzem les persones que impulsen aquests projectes, ens trobem que són persones que generen desconfiança:
En Joan Laporta, és un personatge a qui li agrada ser protagonista, és poc respectuós, i la seva capacitat de lideratge és més que dubtosa (només fa falta veure com es va anar desfent la seva junta directiva al FCB, i com d'un mateix projecte van acabar sortint diferents candidats a la presidència del Barça). L'èxit del FCB a nivell esportiu no és un aval suficient per liderar un projecte polític d'aquestes característiques. Primer cal experiència al món de la política, cal començar de forma humil, i aquesta característica precisament no és una característica que vagi amb la persona de Joan Laporta.
L'Uriel Bertrán, una persona que deixa tirat un projecte polític i a una gent que havia confiat en ell. A banda de deixar el seu càrrec de Conseller Nacional, ha dimitit com a diputat, a més a més pocs dies abans, havia estat ratificat com a nº14 d'ERC a les llistes al Parlament a les properes eleccions, i també havia estat escollit com a cap de llista d'Esquerra per Badalona per les eleccions municipals. Quina credibilitat té una persona que abandona uns compromisos tan importants? Igual passa amb Lopez Tena, que també ha dimitit de les seves responsabilitats a CDC, demostrant d'igual manera la falta de compromís i seriositat.
En Joan Carretero, es va presentar a les eleccions internes d'Esquerra com a candidat a la presidència del partit després de crear RCat com a corrent intern del partit. La militància va preferir Joan Puigcercós com a President i Joan Ridao com a Secretari General del partit, per davant del projecte liderat per Joan Carretero. Poc després Carretero crea una plataforma ciutadana, Reagrupament, considerada plataforma política, i que provoca la marxa de militants d'Esquerra cap a Reagrupament. Quina credibilitat té una persona que crea un projecte polític després d'haver estat "derrotat democraticament". Potser buscava el protagonisme que la militància d'Esquerra no li va voler donar? (Carretero va ser expulsat d'ERC per doble militància política)
No hi ha dubte, és moment de sumar, però no a qualsevol preu ni de qualsevol manera. El moment requereix de serietat, rigor i coherència. No és moment d'aventures ni personalismes. Esquerra té un projecte clar, agradi més o agradi menys, però fins ara ha estat l'únic partit que ha treballat obertament per la independència. Esquerra té un programa ben definit, una ideològia definida, fet que no succeeix amb la resta de noves formacions, que encara han de dir que faran el dia després de proclamar la independència.
Si CDC no fa un pas endavant i es declara obertament independentista, (no només uns quants dirigents), la unitat de la resta de formacions no té sentit. La unitat només será possible si la suma de tots garantitza una majoria parlamentària suficient. La resta només serien aventures absurdes. I està clar que si CDC fa un pas endavant, la oportunitat és clara, i llavors valdria la pena que totes les formacions cedissin en aspectes programàtics i ideològics, per sumar per una idea única: la independència de Catalunya. I amb una majoria parlamentaria àmplia, es podria formar un govern independentista capaç de construïr l'estructura del futur estat, i convocar un referèndum d'autodeterminació durant la propera legislatura, sense presses, fent les coses bé. És el que mereix el poble de Catalunya.
Segurament sigui dur, i caldria oblidar moltes coses, deixar enrere jugades brutes, deixar-se de tacticismes inútils... però l'esforç valdrà la pena. Si tots apostem per la independència, potser sigui el moment de demostrar que una nova forma de fer política és possible, i repeteixo, per això caldrà fer un esforç, oblidar i deixar de banda els retrets entre uns i altres per començar una nova etapa.